LA INJUSTÍCIA DEL FUTBOL I LA U.E.LLEIDA

Si el futbol és just o no, és una pregunta que sempre s´ha volgut respondre i que no crec que tingui sol.lució. És d´aquelles qüestions que van lligades als famosos tòpics com “el futbol es así”, “ el futbol te quita i te da”, “ quan la pilota no vol entrar no entra”, etc. Per tant, parlar de si és just que el Lleida es trobi en una situació tant delicada en la taula classificatòria és una temeritat, però des d´aquestes linees ho vull fer. Com va dir l´entrenador de l´últim equip que ens ha guanyat, en Marcelino García, tècnic del Recreativo, “ el futbol està sent molt injust amb el Lleida durant tota la temporada” afegint posteriorment “aquestes dues temporades he disfrutat veient jugar a l´equip blau, han practicat un futbol molt més bonic que la resta” i per acabar dient “molts equips ens han guanyat fent molt menys que el Lleida”. Escoltant aquestes paraules de la boca del tècnic de l´equip líder de la 2ª divisió, aumenta la meva sensació que enguany ens mereixem més fruit del que hem obtingut. Aquestes demostren que la situació de l´equip del nostre cor és INJUSTA. Però tots sabem que l´esport té aquestes coses. El món de la competició està plagat de injustícies i desenllaços dramàtics i il.lògics. Només cal veure com es tria el campió del mundial de futbol en una tanda de penals. ¡Que li diguin al que ha perdut que no es mereixia el títol! Però aquesta emoció, aquesta incertesa, són ingredients que fan grans les competicions. Fins aquí, aquests factors són incontrolables, però n´hi ha d´altres que són igual d´injustos i sí que es poden evitar. Em refereixo a la situació que viuen dos persones que s´estimen el Lleida tant o més que tots els aficionats que seguim a l´equip i el portem al cor. Són en Miquel Pons i en Miguel Rubio. I avui, amb tot el carinyo i respecte pel nostre president, em vull centrar en la figura del històric jugador blau. I és que avui l´han destituit del càrreg, i no diré que estigui mal fet, però sí que m´atreveixo a dir que és molt injust. Em direu que és més fácil canviar un tècnic que a 22 jugadors, que l´equip necessita un revulsiu, etc, però continuaré pensant que el bo d´en Miguel no en té cap culpa. No crec que ell sigui el responsable final de la situació que vivim. Va ser ell qui va encaixar els dos gols enfront del Nàstic? I el de Gijón? Com bé deia l´entrenador del Recre, i molts altres místers, l´equip d´en rubio ha jugat un futbol molt millor del que els resultats ens indiquen. Jo crec que aquests punts que ens falten no han estat responsabilitat d´ell, sinó de la plantilla. Evidentment, l´entrenador ha comés errors durant la temporada i ell mateix ho ha admés periòdicament, però els errors que hem vist al camp no són dignes d´una plantilla de segona A. No encaixem els gols per un mal plantejament, no fallem les ocasions per una mala disposició tàctica, sinó que els que cometen els errors són els jugadors en general. I el més injust i el que més greu em sap no és la destitució del tècnic, sinó el judici social que s´ha fet tot l´any sobre la seva persona. El club habia de pendre una determinació per intentar salvar la temporada, però ¿ i els socis? ¿ hem actuat correctament?. Evidentment el soci sempre tenim i tindrem dret a opinar, però ¿ són justes les crítiques que s´ha endut el Miguel? I no parlem ja del les que s´ha hagut d´empassar el seu fill per ser descendent seu. No vull debatre si l´Òscar es mereix jugar a l´equip o no, jo crec que sí, només cal que recordem que el Rubio ens ha demostrat com a jugador i com a entrenador que és una persona amb una professionalitat fora de dubtes, amb una estima pels colors que fiquen la pell de gallina i amb tanta honradesa que mai faria jugar al seu fill si no fos per un bè del club que estima tant. Aquesta és la gran injusticia que veig jo en tot aquest desenllaç. La destitució és un recurs que pren la directiva amb tot el dret del món, però no m´agradaria que els socis l´interpretèssim com una sentencia en contra del Rubio. La directiva no ens està dient que la culpa de tot sigui del Miguel, només ens diu el que sabem tots, que la cosa no va bè. El primer cop que es va destituir al Miguel va ser l´any que vam baixar a segona B. El que el va relevar va demostrar que el Rubio habia fet bè les coses, doncs amb més bons jugadors va fer menys punts. Enguany, m´agradaria que amb el nou entrenador guanyem tots els partits que ens resten, perque això voldrà dir que el Lleida s´ha salvat i, per mi, el Miguel Rubio haurà estat un gran entrenador envoltat de molta mala sort i de molta injusticia. Des d´aquestes humils linees li desitjo un futur ple d´èxits. Si és veritat que el futbol et pren i et dóna, ara al Miguel li toca que l´esport que tant estima li doni moltes alegries. VISCA EL LLEIDA!!!!

by Nando esports